Encara les paraules

Una connexió explícita (amb “tot és ara i res” acaba el primer poema) ajunta Encara les paraules (1973) amb el llibre anterior. Hi veurem el mateix món, idèntics temes, una actitud ifuL; la traducció expressiva de tot això, però, és ben distinta: el pessimisme existencial, que ara osca també l'antic valor màgic i místic de les paraules, fa davallar els versos fins a una descurança prosaica. [...] però de tant en tant encara cueja el peix de fondàries, l'orb lúcid que farcia de clarors la ceguesa i la nit, el poeta simbolista i místic. En el rerafons, el seu realisme és l'efecte d'un desencís, d'una pèrdua i d'una trista victòria de la realitat sobre el desig, car els ciments i les bigues de tota l'arquitectura poètica bastida per Vinyoli estan fets amb materials romàntics.